El projecte del carrer Les Estores és l'obra més gran que he realitzat fins ara. Es tracta d'una intervenció que ocupa tot el sòl de terra del carrer citat. Uns 10 metres d'ample per més de 80m de llargària, tot un repte personal. A continuació, intentaré explicar com es va desenvolupar el procés creatiu, així com el significat de l'obra i alguns detalls.
El punt de partida és el moment en què descobrisc que eixe carrer, molt prop de ma casa, es diu carrer Les Estores. Sincerament, en eixe moment, el que pense és que hauria de ser un carrer més important pel que signifiquen les estores per al poble de Crevillent. El meu poble fa catifes en telars des de principis del segle XX però l'origen de les manufactures en espart és molt més antic. Mire el carrer i veig unes jardineres al centre amb arbres i flors, de seguida pense en la similitut que té amb alguns dissenys de catifa que tenen una espècie d'illa a la part central. Després m'adone que tot el paviment està fet amb la típica rajola gris que forma quadrats. Es pot fer una catifa pixelada, me ve al cap. Sé que l'ajuntament busca projectes que milloren l'estètica del nostre poble, propose a la regidoria de cultura pintar una estora gegant per a completar l'homenatge que es fa en aquest carrer. Me documente sobre els dissenys que es feien en aquella època i per confeccionar un disseny per al projecte. Em relaten històries de dissenyadors i grans empreses, de treballadors que exprimien el seu enginy al servei de les necessitats comercials de cada fàbrica. De la laboriositat de les persones que feien avançar aquella industria, però que també tenia la seua part artesanal. Hi havia treballadors en plantilla i d'altres que actuaven pel seu compte. Els dibuixos que després es convertirien en catifes es confeccionaven juntant quadrets de colors i es feien autèntiques meravelles. Un moment, el quadrat com a unitat básica... Com en el pixel-art, el mosaic grec, els bordats antics i tants i tants exemples? En aquest cas representa la transició de la creació artesanal a la industrial. I el carrer està ple de quadrets... És perfecte, tot quadra... mai millor dit. El projecte evoluciona. Serà un homenatge als dibuixants d'aquelles quadrícules.
Desprès de vàries proves sense cap direcció concreta comencen a eixir els primers motius. Ja portava un temps redactant el projecte i tenia clar que el més adequat per a aquest carrer era la temàtica floral. Les flors s'havien de combinar amb sanefes, imprescindibles en qualsevol catifa i el jardí central havia de ser verd per reforçar la temàtica. Reflexione sobre l'experiència de caminar sobre una superfície carregada de colors i formes. Les decisions es van succeint. El tamany de les flors, la varietat, la paleta de colors que comença a agafar força. El carrer Les Estores es junta amb el Vial del parc formant una diagonal, aquest és el motiu d'haver d'acabar l'estora en forma de triangle, una decisió complexa, ja que les alfombres no acaben mai en punta. Soc valent i finalment presente un disseny amb aquesta forma en el projecte definitiu. És original i funcional perquè s'adapta a le circumstàncies, just el que havien de fer els dibuixants en aquella època.
Quan comence a pintar encara no era desembre. En eixe moment tot són inconvenients. Jo sabia que la quadrícula sobre la que pintaria no era perfecta. Algunes zones desgastades, altres eren irregulars i altres, directament havien perdut la quadrícula però ja intuïa que tot era beneficiós per a l'obra. Sempre m'han interesat els accidents i la manera d'afrontar-los, aquest carrer n'estava ple. Pinte durant 2 mesos, sempre que puc. És personal. El meu compromís és total amb l'obra durant tot el temps i la motivació contraresta l'esgotament físic i mental, que es fa patent les últimes setmanes. Treballe escoltant música, pòdcasts o en silenci. Converse amb la gent que em saluda cada dia des de la tanca que rodeja l'obra. Escolte el carrer, reflexione i a la meua ment es va perfilant el projecte. Tots eixos quadrets imperfectes són una metàfora del teixit social. Cadascun d'un color i cap no repeteix la forma. Tots són diferents però quan veus tot el carrer semblen iguals. Com pot ser? Si en algun lloc falten files i els quadres són més menuts... El dibuix pareix simètric però no ho és... decidisc que cap flor serà exàctament igual. Fins i tot, inclouré una flor diferent a les altres i serà molt difícil trobar-la. Eixe ordre aparent que es torna caos i viceversa.
Passen les setmanes i les reflexions segueixen i és que en eixos moments pensava que podria ser divertit amagar insectes en les flors... Pensava en els avis i els seus nets. En la prolongació de la memòria. I és que, durant este temps han passat moltes persones majors que s'emocionen parlant d'aquella època. Recordem les quadrícules però això s'oblidarà, deien. I jo insistia: 'conta-ho als teus nets'. Porta-los aquí i explica-los d'on ve tot açò... I pensava, els xiquets també jugaran damunt d'aquesta quadrícula com ho feia jo amb les formes que veia al terra. Per què no afegisc un element més? Portar a algú i dir-li, a que no trobes la marieta... o la formiga... Passa el temps i ja les flors comencen a tenir color i és quan veig una abella que pareix confosa pel colorit. I recorde que ja havia vist abelles per allí... Abelles en hivern i aquí estan... Sempre tan treballadores. Esta abella confon la forma de les cel·les del panal amb la quadrícula, pensava. I un altre dia torna, i jo que li volia fer una foto, em vaig quedar amb les ganes. I si la pinte? L'abella obrera serà l'element que falta. No és un homenatge als treballadors de la quadrícula? Doncs una abella en una quadrícula en compte d'un panal, em sembla perfecte.
Però encara no s'ha acabat. També hi ha temps per a pensar en el futur. Qué serà d'este carrer? S'esborrarà? tots ho pregunten. Malgrat ser un material especial per a paviments, aquesta pintura es desgastarà. I aleshores, com ho farem per a restaurar-ho? Es pot repintar cada 10 anys però pot ser unes parts s'esborren abans que altres. Pot ser, si triguem molt ja no recordem com era i ho deixarem perdre... com tantes coses... com la memòria... I si ho regenerem cada any? Esperem a que es desgaste durant uns quatre o cinc anys i comencem a regenerar punts solts. El dia que vaig acabar l'obra, vaig presentar un escrit pel registre digital i ja, l'ajuntament sap com vull que aquesta obra es vaja regenerant si se vulguera conservar, clar està.
En definitiva, la gent que transite pel carrer Les Estores, caminarà per la memòria d'un poble que mai no ha tingut por al treball dur i que ha sabut construir bellesa amb el que tenia a mà.
